Comunicació i crisis humanitàries

Parlem de comunicació i crisis humanitàries amb l’Anna Montraveta

Acabada de sortir de la Facultat de Comunicació, just després d’acabar la carrera, se’n va anar a Turquia a cobrir el devastador terratrèmol que hi havia hagut. “Crec que el que vaig viure allà em va deixar seqüeles i encara les tinc”. Tot i ser molt jove, s’ha adonat que l’horitzó de l’objectivitat del que tant es parla a les classes de periodisme no és més que això, un simple horitzó. Intenta donar veu a totes les parts implicades en allò que explica i algunes vegades “no han estat d’acord amb el que he escrit, però jo dono veu a tothom que és el que he de fer”.

Exercir de periodista a Turquia no és fàcil, però se sent lliure perquè “els mitjans de fora ho tenim més fàcil que els que són d’allà”. Fins i tot, creu que ser dona li ha obert moltes portes i li ha permès parlar amb persones, sobretot dones musulmanes, a les quals no hauria tingut accés si no fos dona.

Comunicació i crisis humanitàries
Comunicació i crisis humanitàries

“El nostre cos i la nostra ment són molt savis i quan estàs en situacions així l’últim que fas és pensar”.

“Costa moltíssim fer sentir a la gent d’aquí que són part d’allò que està passant allà”.

Per a l’Anna, arribar a bon port seria “sentir que el que estic fent serveix per alguna cosa”.

Comunicació i crisis humanitàries